1r treball 1a Avaluació

                                                Fer la veu mes greu imitant a Darth Vader

                                                             Fer la veu més aguda.

                                           

                                      

                                  Distorsionar la veu de tal manera que semble una altra persona.

1a avaluació: 3r treball

                                                         Cambiar una banda sonora   

1a Avaluació: 2n treball

Investigueu quins recursos usarà Orson Welles en Citizen Kane que la convertirà en una obra cinematogràfica completament moderna i que prococarà que aquest film siga considerat un dels millors de la història del cinema.

Per a la pel·lícula Citizen Kane Orson Welles va emprar una sèrie de tècniques que para llavors era destrossadores i innovadores, convertint aquesta pel·lícula en una de les seues majors obres, açò ho va aconseguir mitjançant:

La pel·lícula s'organitza en vuit fragments, dels quals sorgiran els *flashbacks que van formant la narració: 1. mort de Kane (pròleg); 2. Noticiari; 3. Entrevista fallida a Susan; 4. Biblioteca Tatcher; 5. Oficina de Bernstein; 6. Leland en l'asil; 7. Entrevista amb Susan; 8.Xanadú.

·La posada de llums d'aquesta pel·lícula és especial i està inspirat en la manera d'il·luminar, generalitzant, del cinema expressionista alemany. El cinema expressionista alemany s'inspirava en les posades teatrals de Max Reinhard, que es caracteritzava per generar taques de llum per a distingir als personatges i zones d'alta penombra per a amagar fons i mobiliaris. 
En Ciutadà Kane la llum apareix amb un joc de llums i ombres a ajuden a donar major dramatisme i valor psicològic a cadascuna de les escenes, dirigint als espectadors als centres d'atenció generats pel contrast lumínic que aportaven a l'estat anímic de cadascuns dels personatges. Es distingeixen dos estils: una llum de contrastos suaus relacionada amb la joventut i l'arribada al poder de *Kane, i una llum molt contrastada amb fortes penombres (expressionista) que caracteritza a la corrupció i la decadència del personatge.

·S'empren seqüències de muntatge americà que podem apreciar en les diferents representacions d'òpera que realitza Susan Alexander (La segona dona de Kane) els plànols d'ella sobre escena se succeeixen amb els titulars de periòdics que confirmen els desastres de cada actuació. Amb açò s'aconsegueix narrar en un parell de segons una trajectòria artística desastrosa de mesos.

·En la seqüència dels desdejunis entre Kane i la seua primera dona, amb uns pocs plànols que s'uneixes amb escombratges de càmera, se'ns mostra la deterioració del matrimoni d'aquests dos que dura anys. Al temps, ens dóna més informació sobre el personatge de Kane, el qual segueix esbalaïsc en el seu treball i s'ha proposat ser candidat a gobernador.de aquesta manera veiem com l'ambició de Kane augmenta el que ens dóna una idea diferent al Kane del principi.

·Welles fa ús d'una una el·lipsi temporal, per a mostrar el canvia del xiquet Kane al Kane adult, es resol d'aquesta manera 20 anys d'edat en uns pocs segons.

·Aqueixa profunditat es va aconseguir combinant objectius de distància focal curta i grans angulars un angle de visió més ampli que el de l'ull humà. Amb açò es magnifica l'espai, es mostren diversos plànols (en profunditat) en un i es potencia la posada en escena. Tot açò afecta a la forma de narrar.

·El ritme de la pel·lícula vària segons el moment de la vida de Kane. En la pel·lícula veiem tota la seua vida sense amb prou faenes adonar-nos. A açò contribueix la progressió amb què succeeixen les coses. En la primera part, en la qual veiem al Kane ambiciós, la narració és més accelerada. 
Les el·lipsis se succeeixen sense solució de continuïtat. Tots els elements recolzen aquesta idea: encadenats d'imatges, encavalcaments sonors, analogies visuals entre un plànol i el següent. Només a mesura que el Kane empresari deixa pas al Kane persona, el ritme es fa més pausat: així assistim al enamorament amb Susan, o a la nit fatídica en què la seua dona i el seu rival li condemnen a abandonar la seua carrera política, i per descomptat, cap al final de la pel·lícula, en l'escena en què Susan li abandona. Només ací es ralenteix el ritme, quan el personatge reflexiona sobre la seua vida.

Hi ha altres elements que recolzen el ritme dinàmic: els enquadraments inestables, els contrapicats, les diagonals; els diàlegs amb ressons, quasi fantasmagòrics; i la il·luminació amb ombres i clarobscurs.

Separador

                                   

El còmic:Tipus de vinyetes

                                                       La vinyeta simple

És aquella que està limitada per tots els seus costats. Aquesta s’utilitza quan es desitja crear una presa única i tancada, com en una pantalla de cinema. Ací entraria la vinyeta típica de còmic, de forma rectangular, però també pot adoptar multitud de formes. No hi ha límit per a la imaginació en aquest sentit.

  

                                                   La vinyeta ortogonal 

És aquella vinyeta els costats de la qual són ortogonals al plànol de la pàgina, és a dir, que les seues vores són rectes i per tant forma rectangles o quadrats. Són vinyetes estables i s’usen amb molta freqüència.

                                                   

                                        La vinyeta diagonal

Posseeix costats que van en diagonal i no són ortogonals al plànol de la pàgina, per la qual cosa formen rombes o trapezis. Aquestes vinyetes s’usen per a donar sensació de moviment o dinamisme, o per a mostrar alguna imatge perturbadora.

                                                           

                                                       Les vinyetes exteriors

Són aquelles que es troben separades de les altres per mitjà dels carrers o pels marges de la pàgina.

                                                     Les vinyetes interiors

Són aquelles que es troben contingudes dins d’una vinyeta més gran. Serveixen normalment per a mostrar un detall o un fet que es realitza al mateix temps en eixa escena.

  

                                                        La vinyeta decorativa

En ocasions, solament usarem el marc de la vinyeta i l’espai exterior com un element decoratiu, sense més funció que la visual, de tal manera que la vinyeta es converteix en part del dibuix. Moltes vegades utilitzarem aquest recurs per a ambientar moments o situacions concrets de la trama. No obstant açò, en aquest tipus de vinyetes cal anar amb compte; no s’ha de recarregar tant el dibuix que dificulte la compressió de la història. Si la història no es comprèn, la funció de la pàgina haurà fracassat.

                                                       La vinyeta trencada

En alguns dibuixos, per a crear sensacions estètiques i, especialment, de moviment, s’utilitza el recurs de “traure part del dibuix fóra de la vinyeta”, com si el dibuixat s’estiguera projectant cap a l’espectador. D’aquesta manera, la vinyeta queda trencada, però guanya en dinamisme i ordena les vinyetes, situant algunes per sobre de les altres. És un recurs molt utilitzat en còmics d’acció.

Distribucions del format

Regulars: Les distribucions regulars són les més comunes dins del còmic. Se solen utilitzar de manera habitual per a expressar vinyetes calmades o amb càrrega narrativa (diàlegs, per exemple). En el còmic europeu són pràcticament les úniques.

Irregulars: Les distribucions irregulars són aquelles que presenten formes estranyes i que fins i tot en ocasions no estan no subjectes a un nombre determinat de columnes i files. Aquestes, s’utilitzen normalment per a escenes d’acció o descripcions, on el lector pot perdre’s en els detalls. 

En altres ocasions s’utilitzen de manera que col·laboren de forma gràfica amb la trama.

Els plans i les angulacions

Gran pla general: Abarca un gran conjunt allunyat de la càmera en què el subjecte humà està absent o és insignificant i la natura o l’entorn pren més importància que la persona, també pot mostrar multituds on la persona queda diluïda o empetitida i aleshores adquireix un valor dramàtic.

 Expressa la solitud, la lluita contra la fatalitat, la integració en el paisatge que protegeix i absorbeix alhora el personatge i presenta l’escenari.

Pla general: Comprén un conjunt més pròxim que el gran pla general. La figura humana ocupa 1/3 o 1/4 de l’alçada de l’enquadrament, traçant un equilibri entre paisatge i individu de tal manera que situa el personatge en el seu medi concret. També té un caràcter descriptiu. 

Presenta un entorn exterior, un paisatge o un carrer, o l’interior d’un edifici. En general no apareixen personatges o aquests formen part de l’entorn. Se sol utilitzar al començament d’una narració per a situar l’acció.

Pla sencer:La figura humana apareix de cap a peus en el límit del quadre. Retrata el personatge. Té un valor narratiu però comença a potenciar el valor expressiu o dramàtic.

Pla de conjunt: La persona humana apareix amb entitat dins el paisatge o decorat. Hi caben diverses persones fàcilment distingibles. Mostra les accions físiques d’un grup o les relacions  entre personatges i objectes. Les persones tenen prou marge de moviment.

La típica fotografia familiar ben bé pot representar aquest pla. Pot tenir un valor descriptiu o narratiu i ocasionalment un valor dramàtic.

Pla sencer: La figura humana apareix de cap a peus en el límit del quadre. Retrata el personatge. Té un valor narratiu però comença a potenciar el valor expressiu o dramàtic.

Pla americà: S’anomenà americà perquè s’utilitzava fonamentalment al western per deixar ben clara la posició del revòlver. Enquadra els personatges a l’alçada dels genolls de tal manera que permet l’expressivitat del cos humà. L’espectador i el personatge queden situats en un mateix camp de visió. També s’anomena pla mitjà llarg o pla tres quarts. Ens aproxima al personatge. Té valor narratiu i dramàtic.

Pla mitjà: La figura humana queda tallada a l’alçada de la cintura. Així els braços i el rostre, les parts més expressives del cos, es converteixen en el centre d’atenció per a l’espectador. S’utilitza moltes vegades en els diàlegs.

Primer pla Enquadra el personatge des de l’alçada dels muscles o més concretament de les clavícules. 

És el tipus de pla que posseeix major valor expressiu i pot adquirir una enorme força dramàtica ja que ressalta les emocions i els sentiments dels personatges.

Primeríssim primer pla: És aquell en què la cara d’un personatge tanca l’enquadrament mostrant-ne totalment o parcial el rostre.

Pla detall: Pot mostrar una part del rostre o del cos. Però també un objecte o alguna de les seues parts que puguen tenir alguna significació dramàtica, narrativa o simbòlica. Emfasitza o assenyala de forma especial.

Punt de vista o angle de visió

Normal: Equival a la visió que té una persona quan està dempeus o assegut. 

Els ulls de l’espectador estan a l’altura del pit o del cap dels personatges. Fa la sensació de naturalitat, representa una visió objectiva i realista dels fets

Picat: Visió de l’escena des de dalt, com si l’observara un personatge des d’una posició elevada, és a dir per damunt de la línia de visió d’una persona, de tal manera que la seua visió és de dalt a baix. Pot expressar la indefensió, la solitud, angoixa, abandó, abatiment o terror d’una persona, encara que sol indicar una situació d’inferioritat, de ser dominat o de ridiculització. També podria indicar simplement que l’escena és vista des d’un lloc més alt.

Contrapicat Els personatges o coses estan representats des d’un punt de vista inferior. L’escena se situa per davall de la línia de visió d’una persona i queda inclinada cap a dalt, de tal manera que la seua visió és de baix a dalt. Físicament allarga els personatges, en crea una visió deformada. Pot convertir el personatge en heroi i expressar els seus moments d’eufòria o triomf, pot magnificar-lo, engrandir-lo, exaltar-lo i ennoblir-lo, però també fer d’ell un ser superb, poderós i temible, un ser superior. També podria indicar simplement que l’escena és vista des d’un lloc més baix.

Zenital vista d'ocell: És el picat màxim, es tracta d’ una visió des de dalt, totalment perpendicular al sòl i per tant als personatges o objectes que hi apareixen.

Punt de vista impossible La mirada se situa des d’un lloc on no pot ser vista. Per exemple quan se situa a l’interior d’un taüt o dins d’una nevera oberta.